Què està passant amb les pantalles? El cas d’Austràlia, el debat a Espanya i el paper imprescindible de les famílies
En aquest article analitzem què està passant a Austràlia, què es planteja Espanya i com ho interpretem des del programa preventiu, Cafè, els que ens coneixeu ja sabeu que sempre defensem que la regulació pot ser útil, però que cap normativa substituirà mai l’acompanyament educatiu i l’exemple dels adults.
El que ha passat a Austràlia: una prohibició sense precedents
El govern australià ha aprovat i activat recentment una llei que impedeix que persones menors de 16 anys tinguin un compte en xarxes socials com Instagram, TikTok, Snapchat, YouTube, X o Facebook. La responsabilitat no recau en les famílies ni en els menors, sinó en les plataformes, que han d’implementar sistemes de verificació d’edat i bloquejar els comptes que no compleixin la norma.
L’objectiu declarat és clar: protegir la salut mental dels joves, reduir l’exposició a continguts nocius, minimitzar la pressió social i combatre l’addicció tecnològica.
Les autoritats australianes ho presenten com un pas necessari davant un problema social que creix més ràpid que les capacitats educatives i reguladores tradicionals.
La mesura, tanmateix, no està exempta de polèmica. Sorgeixen dubtes sobre:
- Com verificar l’edat sense comprometre la privacitat.
- El risc que els joves marxin cap a plataformes no regulades.
- La possibilitat de limitar llibertats o aïllar adolescents que troben suport en comunitats digitals.
Però, el que sí que ha fet Austràlia és obrir un precedent global que interpel·la a a altres països a qüestionar-se quina és la seva posició davant aquest paradigma.
I Espanya? El govern vol activar unes mesures similars cap al 2026
A l’Estat espanyol, el Ministeri per a la Transformació Digital ja ha anunciat que treballa per elevar l’edat mínima d’accés a xarxes socials fins als 16 anys, inspirant-se explícitament en el model australià.
La peça clau seria una eina de verificació d’edat que permertia confirmar si un usuari té 16 anys o més sense compartir dades personals sensibles.
El govern argumenta que:
- L’ús de xarxes entre adolescents és massiu.
- Hi ha evidències sobre el seu impacte en la salut mental.
- No es pot demanar a les famílies que gestionin soles un ecosistema digital dissenyat per ser addictiu.
Així, Espanya es planteja entrar en una nova etapa de regulació més activa. Tot i això, el procés està en debat parlamentari i subjecte a ajustos tècnics i normals.
Res substitueix l’educació digital familiar
A Cafè, ho diem sovint: regulacions que protegeixin infants i adolescents? Sí. Però confiar-ho tot a una llei seria insuficient.
Per què? Perquè les normes poden limitar, filtrar o posar barreres… però no poden substituir l’educació digital. El que realment configura el vincle que els infants tindran amb les pantalles som nosaltres: les famílies, les escoles i la societat adulta.
Quina coherència hi ha si:
- demanem als joves que no estiguin tot el dia enganxats… però nosaltres consultem el mòbil a cada semàfor?
- els diem que vagin amb compte amb les comparacions… mentre nosaltres mateixos ens emmirallem en narratives d’èxit d’Instagram?
- els limitem l’accés a determinats continguts… però nosaltres els consumim compulsivament?
Els infants aprenen molt més del que veuen, que del què els diem. I aquí és on recau la responsabilitat que cap llei pot assumir.
Educació digital: l’estratègia que sempre suma
Encara que els governs regulin i legislin, cosa que aprovem, el que continuarà marcant la diferència és:
- l’acompanyament actiu
- les converses regulars amb els adolescents
- la supervisió afectiva
- la creació d’hàbits en família
- l’exemple adult responsable i present
La relació que infants i adolescents construeixen amb les pantalles no es decideix només amb una llei. Es construeix en el dia a dia: a casa, a l’escola i en tots els espais que compartim com a societat.
Educar digitalment no vol dir només posar límits, sinó ajudar a desenvolupar criteri, a entendre què passa darrere de les pantalles i acompanyar en l’ús que se’n fa. Vol dir famílies amb eines i confiança per parlar de tecnologia sense por ni culpabilització; docents formats per incorporar l’educació digital de manera transversal; i una societat que garanteixi espais de desconnexió real, de joc, de conversa i de presència.
La regulació pot marcar un marc de protecció, però és l’acompanyament educatiu i l’exemple adult el que prepara realment els joves per viure en un entorn digital que continuarà canviant.